Mar de plàstic

El vent colpeja les lones dels milers d’hivernacles que formen aquest mar de plàstic reproduint un so semblant al de les ones de l’oceà. Ací, en la frontera entre el País Valencià i Múrcia, creixen molts dels fruits i les verdures que omplin les nostres neveres i els nostres estómacs. També les flors que decoraran  els espais a les nostres llars.

És un ambient tètric, antinatural; més proper d’un polígon industrial que d’un verger. La terra està completament erma, doncs no es deixa créixer res que no siga econòmicament rendible. Les plantes arrelen sobre substrats artificials.

Tones de plàstic s’empren en una agricultura bio de producció en cadena. Un plàstic que té poca vida útil, atesa la seua fragilitat, i que acaba convertint-se en residu molt poc ecològic que s’abandona o s’amuntega per tot arreu. El més dolorós és que moltes d’aquestes verdures tenen l’etiqueta d’ecològiques, ja que per a la seua producció només s’utilitzen elements naturals.

MITORU: mitoru.wordpress.com/